11.10.16

Avui fa just quatre anys del diagnòstic.... 4 anys donant #CanyaAlCancer

Avui fa quatre anys justos, el dijous, 11 d'octubre de 2012, a les 6 de la tarda, recollia el diagnòstic de la darrera prova exploratòria  d'un bony que tenia cap al darrera de la mandíbula. 

El text era prou aclaridor: "Resultado positivo en células malignas. Compatible con carcinoma". 
O sigui, càncer. 

Al cap de pocs dies entrava al quiròfan (dues vegades), iniciava el tractament de radioteràpia i quimioteràpia i posteriorment, començava els controls periòdics. 

Al cap de 6 dies de recollir el diagnòstic decidia fotre-li #CanyaAlCancer i engegava la "socialització" de la meva lluita contra el càncer a través de les xarxes socials: Facebook, Twitter, Instagram i Spotify, principalment. 

I des de l'hospital, convalescent de la primera operació, creava aquest bloc. 
Un bloc que naixia amb l'objectiu de fer difusió de la lluita contra la malaltia a partir de la meva experiència i la de molts altres. I ho feia des d'una òptica de realisme 

Durant tres anys, he anat explicant les meves proves, sensacions,..., però també la de molts altres, alguns dels quals ja no ens acompanyen (Xavier, Santi, Martin, Gloria...). Alguns d'ells amics i companys. D'altres, desconeguts amb els que m'unia  una lluita comuna: Tito, Alba, Tatiana, Sergi,... 

Ara fa quinze dies vaig tornar a tenir ITV. 
Tot segueix . 
Hi tornarem d'aquí a sis mesos. 

Fa quasi un any que no publico res en aquest bloc.  
Sí que mantinc la pàgina al Facebook i el compte de Twitter de CanyaAlCancer. 
I fa uns dies, vaig decidir que avui, 11/10/2016, just quatre anys després deixaria el bloc en "pausa". 

No el tanco. 
Vull que segueixi viu, però tampoc tinc elements nous per compartir-hi, més enllà del que ja faig a les xarxes socials. 

Confio  no haver-lo de reemprendre 
Seria un mal senyal, segurament, però si calgués... 

I voldria que les darreres paraules que hi escric siguin d'agraïment. 
Em deixaré amics. Demano disculpes, d'entrada. 

Gràcies, Mina, Isidre, Albert, Josep Antoni, Maria, Manel, Toni, Elisa, M. Josep, Lluïsa, Abel, Laura, Lluís, Marta, Marc, Eva, Jordi, Josep, Xavier, Sergi, Xenia, Joan, Pep, Cristina, Elba, David... 
Gràcies  a tot l'equip de l'hospital Quiron  i de l'hospital d'Igualada. 
Gràcies a tots els que seguiu la pàgina al Facebook, el compte del Twitter, els que em vau proposar cançons, als que em vau trucar... 

Gràcies a tots 



I #CanyaAlCancer

15.11.15

#MiCompañeroDeViaje

Ara fa 3 anys que acabava de crear aquest blog per a compartir la meva experiència de lluita contra el càncer a través de les xarxes socials.

De fet, el domini el vaig comprar des de l'hospital, convalescent de la meva primera intervenció.

En el meu primer post, el 6 de novembre de 2012 (http://www.canyaalcancer.net/2012/11/a.html), acaba dient: "La meva és una 'insignificant' història d'entre milions de persones que han lluitat, lluitem i lluitarem contra el càncer."

I és del tot cert.

Inclús aquest blog és insignificant comparat amb els molts d'altres que he anat descobrint i seguint durant aquest tres anys i a molts dels quals m'hi he refererit per a què els conegueu.

El darrer, el de la Mireia Camats, l'Andrea Martí i l'Alba Oliveres, totes elles diagnosticades de càncer i amb una edat entre 22 i 23 anys.


La seva és una història més.
Sí.
Però és la seva història.
I l'expliquen.
I la comparteixen.
I això els dóna força.
I els dóna sentit al que fan.
I....

Què coi!
Que no cal donar cap argument per a voler compartir aquesta experiència, oi?

Només cal donar-los suport i agrair que ho facin.
Per què amb aquest gest estan ajudant a molt que també hen passat o estan passant per aquesta lluita.

Gràcies, noies!

Només recomenar-vos que visiteu el seu blog: www.micompañerodeviaje.es
I si voleu una de les pulseres  #MiCompañeroDeViaje, només cal que les demaneu a http://www.micompañerodeviaje.com/pulseras-solidarias/donde-conseguir-las-pulseras/

Jo ja ho he fet

#CanyaAlCancer



25.10.15

L'entrevista del Carles Capdevila (Diari ARA) a Odile Fernández

Quan et poses a llegir coses d'alimentació i nutrició al voltant de la lluita del càncer, és inevitable que et surti com a referent l'Odile Fernandez.

De fet, no és el primer cop que en parlo, en aquest blog. I segurament, no en serà l'última.

Però avui ho faig per a proposar-vos que llegiu l'entrevista que el Carles Capdevila (molta #CanyaAlCancer, Carles) li va fer i que surt a l'edició d'aquest diumenge al Diari ARA (www.ara.cat).


http://www.ara.cat/suplements/diumenge/regnes-teva-curacio-comenca-miracle_0_1455454450.html

Us proposo que hi accediu i feu clic al video de l'entrevista. O si, teniu el diari a mà, que li feu una lectura. Jo ja ho fet!

#CanyaAlCancer

Gràcies, Toni. Amb un parell...

En una setmana es compliran els tres anys de la meva primera intervenció del càncer, el 31 d'octubre de 2012. Just aquell any, va coincidir que la Marató de TV3 es centrava en recollir fons per a la investigació de la lluita contra aquesta malatia.

I va ser per això que vaig proposar a la Jove Cambra d'Igualada, la "meva cambra", si podíem organitzar un programa local i aprofitar per a recollir diners, també, i a la vegada poder contrastar la vivències de diferents persones al voltant de la lluita contra el càncer, a través d'una taula rodona.
Una d'elles va ser el Toni Guix.

El cert és que fins que em van diagnosticar el meu càncer, no vaig saber que a ell també li havien diagnosticat feia uns mesos i desconeixia la seva experiència.

Malauradament, el dia de la taula rodona (15-12-15) no vaig poder assistir-hi, ja que em tornava a trobar a l'hospital convalescent de la meva segona intervenció.
Tothom que va tenir ocasió d'assistir a la taula rodona em van elogiar les intervencions dels 'ponents' i la seva manera oberta de parlar-ne i, sobretot, de les conseqüències post tractament.
Em vaig quedar amb les ganes d'escoltar tot el que podia compartir el Toni.

I aquesta setmana, a l'Anoia Diari (www.anoiadiari.cat), es publicava una entrevista al Toni on el títol ho diu tot: "Per a mi, ser normal és cagar-se a sobre".

 http://anoiadiari.cat/entrevista/toni-guix-mi-normal-cagar-se-sobre/






Se'm fa difícil de destacar alguna de les seves frases o aportacions, tot i que coincideixo al 100% en totes, segurament.

Però el més important: el Toni té els 'collons' d'explicar el que li va passar i, sobretot, el que li passa, arran del tractament.

Sí, senyor, Toni, amb un parell, com diríeu a la colla.

El meu reconeixement més sincer i agraïment per fer-ho.

#CanyaAlCancer, Toni!