14.11.12

Quan perds els petits detalls…

Recordeu aquella frase del capità enciam, “… els petits detalls són poderosos…”?

I aquella de “… els petits detalls són importants…”?

D’això va que escrit d’avui, dels petits detalls, del dia a dia, que no apreciem fins que no els tenim.

En unes setmanes podré compartir les amb els lectors del blog les conseqüències de la radioteràpia, que espero no siguin moltes.

Però, malauradament, ja n’he tingut degut a la intervenció per extirpar el meu càncer de paròtida.

Per la situació en què estava el tumor i per seguretat, els metges van haver de sacrificar el meu nervi facial dret, el que suposa una paral·lisi dreta de la cara ‘permanent’.

Conseqüències: no puc moure els músculs drets de la cara, tancar l’ull, no tinc mobilitat a aquella part de la boca…

I llavors, en el dia a dia, comences a adonar-te de tots aquells petits detalls perduts.

Heu provat mai de menjar sense moure una part de la boca o que la vostra galta no respongui a les ordres que li doneu? O beure, ja sigui en got o d’ampolla i haver de tancar els llavis amb el dit per què no vessi l’aigua? O glopejar sense que et surti el líquid?

Heu pensat mai com és arrugar el front i aixecar les celles i adonar-te que una part de la cara no ho fa?

O tenir tot el dia i tota la nit l’ull obert, per què la parpella no es tanca?

O una altra cosa tan simple com xiular que és impossible de fer un cop tens paràl.lisi.

O heu provat de somriure amb només mitja boca? Sona a esperpèntic, oi?

Així que…. us dono un humil consell:

  • … piqueu de tant en tant l’ullet,
  • … somrigueu continuament,
  • … i xiuleu tan fort com pugueu.

I si us fa mandra de fer aquest petits gestos tan ‘insignificants’, penseu que alguns no els podrem fer mai més.

‘El càncer em podrà canviar la cara, però no l’esperit’
#CanyaAlCancer